L’ORDRE I EL CAOS

       Des de el començament del temps, l’ ésser humà ha intentat entendre i interpretar tot allò que l’envolta; la natura.

            La natura es regeix per un caos aparent (desordre), pero ja els grecs i els egipcis començaren a intentar mesurar la terra; intentaven posar ordre (cosmos) al caos.

Segles més tard, Pitàgores i Tales van intentar explicar la natura baix l’ordre de la raó, i a ells li devem termes com demostració o teorema (el que es veu) o matemàtica (el que s’apren). Fou Pitàgores el primer a establir un esquema de la distribució dels planetes, i aquest model va perviure durant 2000 anys.

Plató fou més enllà, afirmant que Deu, el creador de l’univers, utilitza sempre procedimens geomètrics. A un dels seus llibres assòcia cada principi elemental a cadascun dels poliedres regulars, els sòlids platònics.

Uns segles desprès, Johannes Kepler, convençut de la certesa de Platò, seguiria defenent l’error de que les òrbites dels planetes estàn disenyades de forma que les esferes que les contingueren estarien ficades dins de cada poliedre regular; un dintre de altre. Un temps desprès ell mateix trencaria la seua teoria quan s’adonà que les orbites planetàries son en realitat el·lipses.

Galileu va afirmar que l’univers era un llibre escrit en el llenguatge de les matemàtiques, sent els seus caracters triangles, cercles, quadrats… ense les quals és imposible comprendre una sola paraula sense els coneixements adequats.

Aristòtil situarà la Terra al centre de l’univers, i el front de batalla entre l’ordre i el caos a la òrbita llunar, i sobre ella situarà la bòveda cel·lest.

El model més aconseguit és el de l’astrònom alexandrí Claudi Tolomeo. El seu model està basat en els hemicicles. En ell, a cada planeta, inclosos el Sol i la Lluna, els asigna un cercle imaginari diferent. La terra està a l’interior d’eixe cercle i el planeta gira en un nou cicle anomenat epicicle, el centre del qual és un punt del cercle deferent.

Alfons X el Sabi va crear les taules alfonsines, que es basaven en tots els models anteriors.

Galileu Galilei, al segle XVI va intentar interpretar el moviment dels cossos. D’eixa investigació va deduir que tot projectil, abans d’impactar al blanc, descriu una paràbola. Tambè va descobrir que tots els cossos cauen a terra amb la mateixa acceleració.

El telescopi, un invent holandés, va fer tremolar els ciments de l’esglèsia, i gràcies a ell es va poder observar els cràters que tenia la lluna, i es van donar compte de que no és tan perfecta com a Aristòtil li pareixia a simple vista.

Amb la mort de Galileu, va nàixer Newton, que va descubrir que la força que feia que la poma carguera de l’arbre a terra era la mateixa que feia que la lluna no caiguera sobre els nostres caps.