LA PERSPECTIVA A LA PINTURA

Ja en les primeres formes de representació artística, com en les pintures rupestres, a vegades, només s'observa un cert tipus de 'perspectiva' simbòlica.

 En les pintures de l'Antic Egipte, només es concebia una bidimensionalitat de la superfície a pintar, sense suggerir estrictament una idea de concepció espacial. Disposaven els personatges en major grandària, quant major importància tingueren, en jerarquització perspéctica o simbòlica.

Amb la pintura hel·lenística i sobretot amb la pintura de l'Antiga Roma, arriba a existir una certa idea de la perspectiva amb el propòsit d'oferir una sensació de profunditat, recreant-se principalment en les pintures murals de Pompeia o en la pròpia Roma. El seu estil teòric més avançat, denominat perspectiva en espina de peix, consistix a utilitzar diversos punts de fuga situats sobre un eix principal.

 En l'Alta Edat Mitjana, es torna a un sistema més pròxim a la bidimensionalitat i on en el concepte simbòlic, s'estableix que els personatges més importants estiguen situats en la part superior, i on siga necessari, separant allò diví d'allò humà. És el que els historiadors de l'art denominen jerarquització perspéctica o perspectiva teològica.

A la Baixa Edat Mitjana, els intents d'aconseguir una certa idea de perspectiva es troben en la perspectiva caballera, on els objectes més allunyats se situen en la part superior de la composició i els més pròxims, en la inferior.

L'artista que es considera l'antecessor del renaixement italià, el pintor gòtic Giotto (1267-1336) va començar a dotar de tridimensionalidad a les seues composicions pictòriques. Els artistes comencen a buscar la sensació espacial a través de l'observació de la naturalesa. Amb les obres de Fra Angèlic (1390-1455) --como en L'Anunciació i sobretot amb les de Masaccio --en la seua Trinidad (h. 1420-1425) -, s'aconseguix la sensació d'espai per mitjà de l'ús metòdic del punt de fuga.