domingo, 10 de junio de 2012


Només mitja copa





-          Quanta beguda queda a la copa quan "només hi ha mitja copa"?


            Suposant que el volum de líquid tinga 3cm de radi i 6cm d’alçària.



            área y  volumen
           
V = 3.14 · 9 · 6 / 3 = 56.52cm cúbics


            V ½ = 3.14 · 9 ·3 / 3  


SISTEMES DINÀMICS 0



PREGUNTES

1)      Quins punts del pla tenen igual l'abscissa i l'ordenada?
2)      En quins punts és major l'ordenada que l'abscissa?
3)      En quins és major l'abscissa?



                                               RESPOSTES




1)        

























2)
















3)         

SIR FRANCIS GALTON



Sir Francis Galton (1822-1911) és considerat el fundador de la Genètica de la Conducta. No obstant això també va ser estadístic, psicòleg, inventor, antropòleg, geògraf, realitzant la majoria del seu investigacions per compte propi. Va publicar més de 300 treballs. El seu llibre més famós va ser "El geni hereditari" on defensava que geni i talent, sovint, s'hereten.

Va ser nen prodigi. Als 4 anys ja era capaç de llegir qualsevol llibre en anglès, distingia entre substantius, adjectius i verbs en textos llatins, sabia una mica de francès i ja sabia fer multiplicacions senzilles.

Va estudiar medicina, graduant-se en Cambridge en 1844. Va passar alguns anys explorant Àfrica escrivint llibres amb les seves experiències com explorador. Després es va dedicar a la meteorologia, escrivint el 1863 un llibre sobre el tema titulat "Meteorográfica", amb el qual es van iniciar els mapes amb el temps atmosfèric que tant ens agraden veure. Va ser ell, de fet, qui va encunyar el terme "anticicló", amb el significat d'altes pressions, que aporta generalment calma i bon temps.

En un dels seus viatges a Àfrica i havent entrat en contacte amb els hotentots, li va causar molt interès la mida de les natges de les dones d'aquest poble. Per descobrir la raó de tal fenomen, va decidir mesurar les "estadístiques vitals" d'algunes d'elles. Però clar, va témer que tan acurades atencions poguessin ser lleugerament malinterpretades, pel que va haver de resoldre el problema literalment a distància, és a dir, amb el vostre sextant d'agrimensor. Més tard, va incorporar aquestes mesures a un assaig científic.

Igualment, a ell se li va acudir la idea d'utilitzar les empremtes digitals per identificar persones. Gràcies a aquesta idea, el 1911 es van solucionar de forma espectacular casos criminals oberts en aquell moment. No és estrany que la seva utilització s'estengués tant als EUA com a Gran Bretanya.

Era cosí Charles Darwin, cosa que va ser molt desfavorable per a ell, ja que, encara que va ser un gran científic, no ho va ser en el grau de Darwin. Quan es va publicar el famós llibre "Sobre l'origen de les espècies", Galton no va poder resistir la crida de les ciències biològiques i es va dedicar a l'antropologia ia l'estudi de l'herència. Va creure, com Darwin, que quan dos tipus diferents d'individus s'unien, les característiques es barrejaven en els fills i representaven una categoria intermèdia entre aquests. Ja Mendel havia posat de manifest que no era així, però Galton desconeixia els treballs mendelians

Abans que els descobriments de Mendel fossin reconeguts per la societat, Galton va deduir que tots els trets conductuals humans havien de tenir una base genètica, resultat de la selecció natural i hipotetizó que la intel · ligència humana té una base genètica. Ho va demostrar en comprovar que el grau de eminència intel · lectual dels familiars masculins de personatges eminents era més probable com més gran era el grau de parentiu familiar (biològic) d'aquests individus eminents amb els familiars posats a prova: com més gran era el grau de parentiu, major era la semblança en eminència intel · lectual. Per això i per la gran quantitat d'investigacions relacionades que va desenvolupar, és considerat el fundador de la Genètica de la Conducta

Per desgràcia, a Galton també se li considera el fundador de la Eugenèsia. En ella es fonamenta el racisme i la estererilització dels deficients durant la primera meitat del segle XX.

A l'edat de 87 anys, se li va concedir el títol de Sir o cavaller del Regne. 

LA PERSPECTIVA A LA PINTURA




Ja en les primeres formes de representació artística, com en les pintures rupestres, a vegades, només s'observa un cert tipus de 'perspectiva' simbòlica.



 En les pintures de l'Antic Egipte, només es concebia una bidimensionalitat de la superfície a pintar, sense suggerir estrictament una idea de concepció espacial. Disposaven els personatges en major grandària, quant major importància tingueren, en jerarquització perspéctica o simbòlica.



Amb la pintura hel·lenística i sobretot amb la pintura de l'Antiga Roma, arriba a existir una certa idea de la perspectiva amb el propòsit d'oferir una sensació de profunditat, recreant-se principalment en les pintures murals de Pompeia o en la pròpia Roma. El seu estil teòric més avançat, denominat perspectiva en espina de peix, consistix a utilitzar diversos punts de fuga situats sobre un eix principal.



 En l'Alta Edat Mitjana, es torna a un sistema més pròxim a la bidimensionalitat i on en el concepte simbòlic, s'estableix que els personatges més importants estiguen situats en la part superior, i on siga necessari, separant allò diví d'allò humà. És el que els historiadors de l'art denominen jerarquització perspéctica o perspectiva teològica.



A la Baixa Edat Mitjana, els intents d'aconseguir una certa idea de perspectiva es troben en la perspectiva caballera, on els objectes més allunyats se situen en la part superior de la composició i els més pròxims, en la inferior.



L'artista que es considera l'antecessor del renaixement italià, el pintor gòtic Giotto (1267-1336) va començar a dotar de tridimensionalidad a les seues composicions pictòriques. Els artistes comencen a buscar la sensació espacial a través de l'observació de la naturalesa. Amb les obres de Fra Angèlic (1390-1455) --como en L'Anunciació i sobretot amb les de Masaccio --en la seua Trinidad (h. 1420-1425) -, s'aconseguix la sensació d'espai per mitjà de l'ús metòdic del punt de fuga.



L’ORDRE I EL CAOS



       Des de el començament del temps, l’ ésser humà ha intentat entendre i interpretar tot allò que l’envolta; la natura.



            La natura es regeix per un caos aparent (desordre), pero ja els grecs i els egipcis començaren a intentar mesurar la terra; intentaven posar ordre (cosmos) al caos.



Segles més tard, Pitàgores i Tales van intentar explicar la natura baix l’ordre de la raó, i a ells li devem termes com demostració o teorema (el que es veu) o matemàtica (el que s’apren). Fou Pitàgores el primer a establir un esquema de la distribució dels planetes, i aquest model va perviure durant 2000 anys.



Plató fou més enllà, afirmant que Deu, el creador de l’univers, utilitza sempre procedimens geomètrics. A un dels seus llibres assòcia cada principi elemental a cadascun dels poliedres regulars, els sòlids platònics.



Uns segles desprès, Johannes Kepler, convençut de la certesa de Platò, seguiria defenent l’error de que les òrbites dels planetes estàn disenyades de forma que les esferes que les contingueren estarien ficades dins de cada poliedre regular; un dintre de altre. Un temps desprès ell mateix trencaria la seua teoria quan s’adonà que les orbites planetàries son en realitat el·lipses.



Galileu va afirmar que l’univers era un llibre escrit en el llenguatge de les matemàtiques, sent els seus caracters triangles, cercles, quadrats… ense les quals és imposible comprendre una sola paraula sense els coneixements adequats.



Aristòtil situarà la Terra al centre de l’univers, i el front de batalla entre l’ordre i el caos a la òrbita llunar, i sobre ella situarà la bòveda cel·lest.



El model més aconseguit és el de l’astrònom alexandrí Claudi Tolomeo. El seu model està basat en els hemicicles. En ell, a cada planeta, inclosos el Sol i la Lluna, els asigna un cercle imaginari diferent. La terra està a l’interior d’eixe cercle i el planeta gira en un nou cicle anomenat epicicle, el centre del qual és un punt del cercle deferent.



Alfons X el Sabi va crear les taules alfonsines, que es basaven en tots els models anteriors.



Galileu Galilei, al segle XVI va intentar interpretar el moviment dels cossos. D’eixa investigació va deduir que tot projectil, abans d’impactar al blanc, descriu una paràbola. Tambè va descobrir que tots els cossos cauen a terra amb la mateixa acceleració.



El telescopi, un invent holandés, va fer tremolar els ciments de l’esglèsia, i gràcies a ell es va poder observar els cràters que tenia la lluna, i es van donar compte de que no és tan perfecta com a Aristòtil li pareixia a simple vista.



Amb la mort de Galileu, va nàixer Newton, que va descubrir que la força que feia que la poma carguera de l’arbre a terra era la mateixa que feia que la lluna no caiguera sobre els nostres caps.

viernes, 11 de mayo de 2012


LA VENUS DE L’ESPILL





1.-     La model està sobre una mena de llit, que suposem serà rectangular, com la gran majoria. Intenta situar-ne els vèrtexs.






2.-        Prolongant els costats del rectangle, veuràs que es tallen dos a dos en uns punts que s’anomenen punts de fuga. Els dos punts de fuga de la perspectiva es troben sobre la línia de l’horitzó. Determina on es troba.





3.-        On es troba el punt de vista de l’espectador?

           
            El punt de vista de l’espectador es troba a l’espill, on es reflecteix la cara de Venus.


4.-        El quadre està en perspectiva. Intenta fer-ne un esquema de l’alçat. I un altre de la planta.



5.-        Considerem ara l’espill. Quan mirem un espill, quina relació hi ha entre la visual dirigida a l’espill i l’objecte que mirem?


            El que ocorre es que quan tú mires un objecte a través de l’espill aquest es reflectéis. Però deixant l’espill en la mateixa posició i cambiantl’bjecte que mires per tú mateix, t’adonaràs de quetambé el veus reflecit.



6.-        A qui mira la dona del quadre en l’espill?


            La dona del quadre mira al pintor a través de l’espill


viernes, 2 de diciembre de 2011

resposta a l'activitat "DESXIFRA EL MISSATGE"

-http://www.youtube.com/watch?v=3Z20H5D9hp4&feature=player_embedded




-       El relat està situat al segle XIX, concretament a l'any 1865, l'any que van matar al president dels Estats Units, Abraham Lincon com a conseqüència de la victoria dels partidaris dels "Estats Units" sobre els dels "Estats confederats".


-       El xifratge s'anomena "Playfair"


-        El xifratge Playfair és un exemple de substitució digrámica, on un parell de lletres d'un text en clar (missatge sense codificar) es converteixen en un altre parell diferent, per d'aquesta manera codificar informació que no requereixi ser llegida per agents estranys al nostre interès .
         
          El playfair es un xifratge que es resol per mitjà de matrius. Per exemple:




          Clau:     NORIA

          
          Matriu de xifratge resultant:


   N O R I A
B C D E F
G H K L M
P Q S T U
V W X Y Z